L’últim any i mig ha sigut un període d’extrems per a Tor Maries, la compositora, productora i multiinstrumentista de Bristol coneguda com Billy Nomates. Després de la gira del seu aclamat disc CACTI (2023), va viure un moment especialment dur quan la seua actuació a Glastonbury va rebre una onada de comentaris misògins en xarxes, suficients perquè demanara retirar el vídeo. Però aquell episodi era només una mínima part del que estava afrontant realment.
Durant este temps, Maries va decidir autogestionar-se, transformar Billy Nomates d’un projecte en solitari a una formació en banda, i alhora encarar el deteriorament del seu pare, que vivia en una residència a causa del Parkinson. La seua mort, al juliol de l’any següent, va ser un colp devastador mentre ella treballava en el seu tercer disc, Metalhorse. Paradoxalment, aquell procés de pèrdua i caos la va impulsar a crear la seua obra més ambiciosa i significativa fins ara. “Cada dos mesos passava alguna cosa enorme: màgica o terrible”, recorda. “Ara el que busque és alguna cosa entremig.”
Metalhorse, produït per James Trevacsus i gravat a l’estudi Paco Loco de Sevilla, és el primer àlbum de Billy Nomates gravat en un estudi professional i amb banda completa. Participen la baixista Mandy Clarke i el bateria Liam Chapman, habituals dels seus directes. El trio va arribar a l’estudi només tres mesos després de la mort del pare de Maries, un moment emocionalment intens per la relació musical que compartien. Però el primer dia de gravació Mandy va rebre una notícia tràgica i va haver de tornar al Regne Unit, enregistrant el baix a Bristol unes setmanes després.
Lluny d’aturar la gravació, aquella absència va acabar definint la personalitat del disc. Maries havia maquetat quasi totes les cançons —excepte “Strange Gift”, escrita en una nit a Sevilla, i “Comedic Timing”, recuperada d’anys anteriors—, però gravar sense baix va obrir la porta a una experimentació inesperada, replantejant textures i afegint capes poc convencionals. El resultat és un àlbum més ampli i atmosfèric, que integra blues, folk, arranjaments de piano, electrònica incisiva i paisatges sonors suggeridors, sense perdre l’essència crua de Billy Nomates.
El disc gira al voltant de la imatge conceptual d’una fira en ruïnes, símbol de la volatilitat de la vida: risc i plaer, perill i excitació. Maries construeix eixe món sobretot mitjançant el so: màquines escurabutxaques a “Nothing Worth Winnin”, rialles enllaunades a “Comedic Timing”, vapor, motors i, sobretot, l’efecte giratori del Leslie, que crea una sensació d’espiral contínua.
Les lletres reflexionen sobre navegar la indústria musical, resistir quan tot empeny a abandonar, afrontar veritats o acceptar canvis inevitables. Hi ha ràbia, humor, tendresa i resistència.
Un dels moments més sorprenents és la col·laboració amb Hugh Cornwell de The Stranglers en “Dark Horse Friend”, sorgida quasi de manera miraculosa quan va aparéixer a l’estudi l’endemà de ser esmentat. Per a Maries, que va créixer escoltant la banda gràcies al seu pare, va ser un instant profundament emotiu.
El senzill “The Test” resumeix l’esperit del disc: la sensació de sobreviure contra tot pronòstic, com si forces invisibles l’ajudaren a continuar. Malgrat el dol, la incertesa i un recent diagnòstic d’esclerosi múltiple, Metalhorse troba un equilibri entre foscor i esperança.
En última instància, Metalhorse convida l’oient a trobar la seua pròpia fira: un espai on la vida pot ser vertiginosa i perillosa, però on les llums encara brillen.