Holy Fuck és un quartet de Toronto que es pot definir com una banda electrònica, però sense les tècniques ni l’atrezzo propis d’un grup d’aquest tipus: prefereixen utilitzar instruments reals (baix, bateria) i també no instruments (com teclats de joguet) per crear i reproduir sons i efectes electrònics. Així que ho deixarem en electro-rock, un terme que en directe convertixen en una experiència extàtica, heterodoxa, improvisada i energètica. O, com ells mateixos es definixen, una exhibició de música electrònica amb un toc humà, una opció que a aquests canadencs els sembla més rellevant que mai en aquests temps de la denominada Intel·ligència Artificial.
Es van formar en 2004 com a part del segell-col·lectiu canadenc Dependent Music, i des del seu disc homònim de debut, en 2005, d’inspiració krautrock, van gaudir de grans elogis de la crítica. Eixe àlbum ja va entrar en el Top 10 anual del setmanari alternatiu Montreal Mirror, per exemple. També es van convertir en habituals dels festivals, inclosos els més grans (Coachella, Lollapalooza, Glastonbury; en aquest últim, en 2007, el NME els va triar com el tercer millor directe de l’esdeveniment).
Quan van publicar la seua segona obra, LP (2007)—la més jazzística de la seua carrera—van aconseguir ser nominats al seu país tant als Juno Awards com als Polaris Music Prize, dins de la categoria de Millor Disc Alternatiu. M.I.A. els va elegir aquell any i el següent perquè obrigueren per a ella als Estats Units. El seu tercer disc, Latin (2010), va arribar al núm. 14 de les llistes dance de Billboard, però després van vindre sis anys de silenci.
Fins que en 2016 van publicar Congrats, el treball que fins aleshores millor condensava les seues estranyes sensibilitats melòdiques i la seua excitant excentricitat, fent-les més accessibles, i també el que millor justificava els elogis rebuts de noms com Lou Reed i Thom Yorke. Gravat en només tres dies d’estudi, la seua visió del pop electrònic es mostrava més clara: no sols caos, sinó també subtilesa, amb “Xed Eyes” sonant com un tema de James Murphy i “Neon Dad” com un de Foals—amb qui, per cert, van compartir un 12″ en 2008—si aquests no es prengueren tan seriosament. Una encreuada reeixida de tots els seus elements esbojarrats; el disc, segons Brian Borcherdt, “que abans no podíem fer”.
En 2020 va arribar Deleters, un àlbum on van crear un tapís psicodèlic i al·lucinat d’escapisme eufòric que no hauria desentonat a la pista de ball de The Haçienda. En relació al seu predecessor, sonaven més aspres i amb més funk en els baixos, més prop del dance-pop que de l’indie-rock, encara que igual de espontanis i tecnicolor de sempre, només que potser buscant, un poc, només un poc, el mainstream. Això sí, fent-ho, com es va ressenyar a la revista Uncut, “des d’eixe territori que ocupen els últims Primal Scream o David Holmes, el tipus de terreny intermedi agradablement anònim i impulsat pel groove que oscil·la sense compromís entre una ira incipient i una eufòria difusa”.
I en octubre de 2026 arribarà la seua nova entrega, Event Beat, que només donar-li al play i escoltar el tema d’obertura, “Evie”, es revela entre baixos vibrants, ritmes punk-funk i brillants capes de sintetitzador per oferir una hipnòtica targeta de presentació que ja no abandona l’oient al llarg de tot l’àlbum. Com si fora un bucle infinit.